CONTE DE LA BURRETA ENRIQUETA I ELS MONTPOLINS

Explica la llegenda que fa milers i milers d’anys, en un poblet anomenat Montpol hi vivien els Montpolins,

petits éssers màgics que sortien dels seus amagatalls durant la nit.

Als Monpolins els agradava el silenci i la foscor i es despertaven dels seus somnis amb el propòsit d’ajudar als altres.

Si un pagès no havia acabat les seves tasques del camp, ells anaven i ho acabaven, si un veí s’havia posat malalt, ells preparaven pocions i les deixaven al costat del llit del malalt perquè les prengués i es poses bo, si una veïna no havia acabat de cosir els mitjons dels seus fills, ells ho acabaven i li en feien de nous...

Eren tan generosos com vergonyosos i això feia que no coneguessin a ningú més fora de la seva espècie. 

A Montpol hi vivia una burra, anomenada Enriqueta, aquesta es passava els dies en els núvols, li agradava cantar, passejar i explicar històries.

Un dia anava passejant amb el seu amic Galderic, un porc senglar que vivia prop de la Ribera Salada.

L’Enriqueta li explicava històries inventades i en Galderic reia tan fort que els Montpolins, dins els seus caus tremolaven del soroll tan fort que feia.

Els dos amics van seure prop de la ribera, amb els peus dins l’aigua per refrescar-se de l’estiu tan xafogós que feia...

L’Enriqueta, de sobte es va posar seria i li va dir al seu amic:

“- No se que farem Galderic, si la gent continua marxant a la ciutat, no podré continuar vivint aquí. Quin sentit té seguir plantant trumfos si no hi ha gent que els compri?”

El senglar va assentir amb el cap ben trist i no va dir res.

Mentrestant, els Montpolins escoltaven la conversa dins del seu cau i anaven rumiant que podien fer per ajudar a l’Enriqueta.

Aquella nit, mentre l’Enriqueta jeia al llit, va sentir un soroll molt estrident que venia de l’exterior.

L’Enriqueta era molt poruga i va trucar al Senglar perquè anés corrents cap a casa seva a esbrinar que estava passant.

Quan va arribar en Galderic, no s’escoltava res i van pensar que tot havia estat cosa de la gran imaginació de l’Enriqueta. Així que ja que havia anat fins allà van decidir anar a estirar-se sota la nit  per mirar estrelles i buscar-ne alguna fugaç.

“- A veure si trobem una estrella fugaç i li demanem ajuda per poder continuar vivint en aquest poble...”

Va dir la burra al porc senglar.

I de sobte, es van sentir sorolls, sorolls d’una serra i cops de martell...

Els dos amics, es van aixecar de cop i decidiren parar ben fort l’orella per seguir el rastre d’aquells sons.

Van anar apropant-se, en mig de la foscor, cap a la zona dels arbres  i es van amagar darrere un arbust.

Quan portaven una estona observant, van veure un petit ésser arrossegant un tauló de fusta.

Sortiren del seu amagatall i silenciosament el seguiren.

Quan ja estaven a cinc metres d’aquell ésser sentiren molt d’enrenou procedent de darrera d’un arbre i tornaren a amagar-se. Començaren a veure desenes de petits éssers com el que havien estat seguint,

tots anaven amunt i avall carregant fustes, posant claus, serrant, pintant... Els dos amics només es preguntaven dues coses: què feien i qui eren?

Es van passar la nit amagats allà, observant l’espectacle que tenien davant.

Quan va començar a sortir el sol, els petits éssers,  van començar a esmunyir-se darrera els arbres fins que ja no va quedar rastre de cap.

En Galderic i l’Enriqueta sortiren dels deu amagatall i molt sorpresos observaren el que havien estat fent.

Semblava el començament d’una construcció, havien estat tota la nit treballant, fent l’estructura d’una casa.

“- Què estaran fent aquests éssers? Segur que són  montpolins , els éssers fantàstics dels que parla la gent més gran del poble. Em pensava que tot eren llegendes i que no existien de veritat. Estic ben sorpresa...”

Va dir l’Enriqueta amb els ulls ben oberts i en Galderic li va contestar igual de sorprès: “-  vols dir que no estan fent alguna cosa per ajudar-te? Potser t’han sentit parlar aquesta tarda quan érem al riu...”

Van decidir anar a dormir i despertar-se de nit per continuar investigant.

I aixi va arribar el vespre i l’Enriqueta i en Galderic van anar a amagar-se prop de la construcció.

Quan portaven una estona allà, van començar a sortir els petits éssers i es posaren a treballar.

A l’Enriqueta de sobte li va venir un esternut i no va poder contenir-se,

va esternudar tan fort que tots sortiren corrents a amagar-se.

A l’Enriqueta i en Galderic no els va quedar més remei que sortir del seu amagatall.

“- No us espanteu! Jo sóc l’ase Enriqueta i aquest és el meu amic Galderic. No us farem res...

només teníem curiositat per saber què esteu fent.” Va dir l’ase tímidament, però ningú va respondre.

Va passar una llarga estona i l’Enriqueta i en Galderic van comprendre que aquells éssers no sortirien del seu amagatall, necessitaven fer alguna cosa per guanyar-se la seva confiança. Va ser així com van pensar que ja que treballaven molt, segur que tenien força gana i van planejar portar cada dia menjar per deixar-lo a la construcció.

I així va arribar el dia següent i els dos amics els deixaren una olla plena d’escudella, al següent dia, uns pastissets de verdura, al tercer dia una lasanya... i així fins al setè dia.  L’últim dia van pensar esperar-se amb els canelons que havien preparat, a veure si aquells petitons éssers per fi s’atrevien a treure el cap sense fugir d’ells.

I així va ser com a les dotze en punt de la nit, un d’aquells petits va treure el cap de darrera un arbre i molt a poc a poc va anar surtin fins a posar-se davant de l’ase i el porc senglar.

 “- Hola, jo sóc en Timó i sóc un montpoli, la veritat és que mai fins ara havia parlat amb ningú que no fos un dels meus però com que heu estat tan amables d’alimentar-nos a tots, he pensat que havia de donar-vos les gràcies.”

“- Hola, jo sóc l’Enriqueta i aquest és en Galderic, què ens podeu dir què esteu fent...? “ va dir l’ase sense més preàmbuls.

“- la veritat és que un dia et vam sentir parlar amb en Galderic de la situació del poble i vam pensar en ajudar-vos. Estem construint una fonda rural perquè vinguin moltes persones a visitar-vos i així no hagueu de marxar.” Va dir en Timó.

“-Carai! Quina idea més estupenda! Ja m’estic imaginant  explicant històries... si funciona no hauré de marxar d’aquí!”

Els altres montpolins que estaven observant van començar a sortir i tots plegats es posaren mans a la feina.

Al cap d’uns mesos, la casa ja estava construïda i vet aquí que aquest conte és la historia de la fonda rural Casa Angrill que avui dia tothom pot venir a gaudir!

I si aquesta història no es mentida és que és veritat!